Sol o sola? El que 280 estudis diuen sobre què ajuda de debò
Una metaanàlisi de 280 estudis, publicada a la revista American Psychologist, conclou que les intervencions estructurades redueixen el sentiment de solitud. L’efecte és real i la seva magnitud és moderada. Apareix en totes les franges d’edat, i els mateixos autors mantenen una confiança limitada en les seves estimacions.
Què han mesurat 280 estudis
Més de dues persones de cada tres diuen haver conegut la solitud en algun moment de la seva vida (Blodgett et al., Journal of Public Health Policy, 2025). La recerca mesura una qüestió precisa: l’eficàcia de les intervencions dissenyades per reduir aquest sentiment.
La síntesi més àmplia d’aquest tipus prové d’un equip danès dirigit per Mathias Lasgaard. La seva metaanàlisi reté 280 estudis dels 312 examinats (Lasgaard et al., American Psychologist, 2025), és a dir, més de 30 000 participants de totes les edats. La xifra central: dels 122 assajos aleatoritzats inclosos, la solitud baixa 0,50 desviacions estàndard de mitjana just després de la intervenció.
L’equip és explícit sobre els límits: la confiança en les seves pròpies estimacions continua sent baixa o molt baixa, i els estudis recollits pateixen mostres petites i abandonaments freqüents. Els guanys mesurats entre un i sis mesos es mantenen en un ordre similar als del curt termini. Una pregunta continua oberta: encara es desconeix qui es beneficia més d’aquestes intervencions.
Els enfocaments que ajuden més
Una segona síntesi es va fer per al What Works Centre for Wellbeing, un organisme britànic, a partir de 95 estudis i 101 intervencions (Blodgett et al., 2025). La millor mida de l’efecte correspon a les intervencions psicològiques (-0,79): programes estructurats que treballen les competències emocionals i socials. Les intervencions basades en la interacció social segueixen, amb -0,50. El suport social clàssic, visites i companyia regular, obté -0,34.
Un ingredient es repeteix en les intervencions més eficaces: una activitat compartida. Els formats artístics i culturals destaquen especialment, perquè fan existir el contacte sense exigir conversa. En els estudis amb grup de control s’ha detectat un biaix de publicació: els assajos amb resultats decebedors semblen publicar-se menys sovint.
Quan la solitud de partida és forta
Tercera síntesi, espanyola, publicada al European Journal of Investigation in Health, Psychology and Education: 25 estudis, dels quals 16 assajos aleatoritzats (Zeas-Sigüenza et al., 2025). L’efecte global és moderat (g = 0,55 després de l’anàlisi de sensibilitat). La relació és clara: com més alta és la solitud mesurada abans de la intervenció, més gran és l’efecte observat. La teràpia cognitiva conductual obté la mida de l’efecte més alta (g = 0,73).
Els programes estructurats obtenen, doncs, els seus millors resultats en les persones amb una solitud més elevada i més instal·lada. La síntesi espanyola assenyala un límit: a distància de la intervenció, els efectes mesurats ja no eren significatius. A la metaanàlisi danesa, els guanys es mantenen fins a sis mesos.
Un primer pas concret
Un club de barri o un taller regular. Aquestes cites pertanyen a la segona família d’enfocaments de la revisió britànica, la que multiplica les ocasions de retrobar-se (Blodgett et al., 2025).
- Els programes repartits al llarg d’un o dos mesos mostren els resultats més sòlids d’aquesta revisió.
- Les trobades presencials conserven un avantatge sobre els programes únicament digitals a la metaanàlisi danesa (APA, 2025).
- Quan la solitud pesa gairebé cada dia o s’hi afegeix un malestar, la via millor documentada continua sent un professional de la salut.
- A França, el 3114, número nacional de prevenció del suïcidi, respon gratuïtament dia i nit.
Què no diuen aquests resultats
La confiança de l’equip danès en les seves pròpies estimacions continua sent baixa o molt baixa. A la síntesi espanyola, els efectes mesurats en el seguiment s’apaguen, i el format divideix els dos treballs: avantatge de les trobades presencials d’una banda, cap diferència significativa de l’altra.
La direcció comuna es refereix a l’essencial: la solitud retrocedeix davant d’un marc estructurat o de cites regulars amb altres persones. Les persones més afectades figuren entre les que més hi guanyen. Res no hi designa la solitud com una qüestió de caràcter.